Nebuloses de la Constel·lació d’Orió

Mosaic realitzat per en Jordi Esquerrà, amb fotografies mitjançant telescopi Takahashi Fsq85 i càmera Canon 450d

Si fa uns mesos fèiem esment en aquest web de la Nebulosa del Corredor (Runningman Nebula), aquesta vegada presentem tot un mosaic de nebuloses que es poden observar a la Constel·lació d’Orió, una de les característiques de la tardor-hivern del nostre hemisferi nord.

Així doncs, en aquest mosaic (conjunt de diferents fotografies per a exposar més camp de visió en la imatge), podem observar-ne ni més ni menys que quatre. D’esquerra a dreta:
Nebulosa de la Flama (o NGC 2024): Nebulosa d’emissió de color ataronjat. Situat a la part inferior esquerra.
Nebulosa del Cap de Cavall (o Barnard 33): Núvol fred i fosc que contrasta amb un altre de vermell i calent que hi ha al darrera. En la imatge, a la part inferior esquerra.
Nebulosa del Corredor (o Sh2-279): Nebulosa d’emissió de color blau. La vam detallar en una altra entrada del web pel març del 2020. Situat a la imatge a la part superior dreta.
Gran Nebulosa d’Orió (o M42): La nebulosa més gran de la imatge, que combina multitud de colors, que degraden cap al vermell a mida que es van allunyant del centre. A la imatge, a l’angle superior dret.

La Constel·lació d’Orió és una de les més grans àrees del nostre hemisferi nord, composat per 7 estrelles de primera magnitud, i el característic cinturó de 3 estrelles de mateixa magnitud aparent i perfectament aliniades en vers als nostres ulls. Amb la supergegant vermella Betelgeuse com a «Alpha» (l’estrella de major magnitud, la que més brilla des del nostre punt de vista) que formaria l’espatlla esquerra del caçador.

La Nebulosa del Corredor

La Sh2-279 (Nebulosa del Corredor) amb tons blavosos a la part central, mentre que a la dreta es veuen la M43 (Nebulosa De Marian) i un tros de la M42 (Gran Nebulosa d’Orió), amb colors molt més rosats. A l’esquerra, el cúmul obert NGC 1981, amb estrelles de nova formació ben definides.
Fotografia de Jordi Esquerrà

Avui presentem la Nebulosa del Corredor (o Sh2-279) situada a la constel·lació d’Orió. Una de les més grans constel·lacions que es pot observar al firmament, i que regna l’espai nocturn de la nostra latitud des de la tardor a principis de primavera.

Detall de la mateixa fotografia de dalt, girada 90º a la dreta, per a poder definir les diferents parts de la nebulosa

En la part central de la imatge, de color blavós, podem observar la Sh2-279 en la totalitat dels tres objectes del catàleg NGC que el componen, separades per un núvol més fosc i que recorda a la figura d’un home que corre:
NGC 1973: La nebulosa de dalt, embolcallant un parell d’estrelles.
NGC 1975: La nebulosa de l’esquerra, que alhora és la més tènue.
NGC 1977: La nebulosa més gran, a la part de baix del trio, amb tres brillants estrelles.

Es tracta d’una nebulosa de reflexió de color blavós (regió HII), provocada per la llum de les brillants estrelles properes, que il·luminen els filaments de pols interestel·lar. Està situada a uns 1.600 anys llum de distància, i té una magnitud de 7.

La constel·lació d’Orió és molt rica i ens ofereix multitud d’objectes per observar i fotografiar. Des de les brillants estrelles Betelgeuse (supergegant vermella) i Rígel (en àrab, «peu»), a les grans nebuloses de gas (M42, M43, Cap del Cavall, Flama o Corredor), passant per les tres estrelles perfectament aliniades del Cinturó d’Orió.

La Nebulosa del Corredor es situa en la zona de l’Espasa d’Orió, que es descopon en 3 focus lluminosos en vertical. Concretament, en el focus lluminós de dalt, mentre que el focus del mig és la Gran Nebulosa d’Orió (M42 i M43).

La fotografia va ser realitzada pel nostre company Jordi Esquerrà el 3 de gener del 2020, amb les següents característiques:
Telescopi SW 200/1000
Càmera Canon 450d
Exposició: 20 fotografies de 300s cada una
20 dark – 50 bias

Trànsit de Mercuri per davant del Sol (Observacions)

Aquesta tarda de l’11 de novembre del 2019 hem pogut gaudir de l’espectacle de l’aliniaició dels planetes Mercuri i Terra amb el Sol. Alguns dels nostres associats han preparat els seus equips per a fer seguiment amb la seguretat necessària per a que no fos nociu pels ulls.

I puntualment, tal com estava previst, a les 16:30h Mercuri ha entrat en escena i s’ha pogut observar perfectament sobre del disc solar, una petita ombra en contrast al nostre brillant astre que s’ha anat passejant al llarg de les hores que ha durat aquest fenomen tan poc freqüent.

Seqüència de fotografies: Carles Gil

A partir d’ara, no hi haurà un altre trànsit de Mercuri fins al 13 de novembre de 2032. I els següents seran el 7 de novembre de 2039 i el 7 de maig de 2049.

Trànsit de Mercuri per davant del Sol

S’acosta una de les efemèrides de l’any: el trànsit del planeta Mercuri per davant del Sol, observable des de les nostres contrades.

Imatge: © NASA’s Goddard Space Flight Center/SDO/Genna Duberstein

El proper dilluns 11 de novembre, el planeta més proper del sistema solar entrarà al disc visible del Sol, a les 13:30h hora local, i anirà desplaçant-se poc a poc fins a les 19:30h, ja quan la nostra estrella s’hagi post. Es preveu que el moment en el que es situarà més al mig serà a les 16:20h.

Un Trànsit és el mateix que un Eclipsi, però amb menor mesura: un objecte es situa per davant d’un altre, fent que la seva brillantor es vegi disminuida. En el cas dels eclipsis, l’objecte tapa totalment l’objecte del darrera, mentre que en els trànsits es permet veure la figura de l’objecte del davant mentre va passant per sobre de l’altre. El fenòmen contrari seria una Ocultació, on l’objecte més petit visualment passaria per darrera de l’objecte més gran.

Des de l’Associació Astronòmica de la Garrotxa emetrem aquest esdeveniment en directe mitjançant un dels nostres telescopis, via youtube al següent enllaç: https://youtu.be/C_oJRJ7Lk_U

Per descomptat, cal recordar que mai es pot mirar al Sol sense protecció ocular, ja sigui a simple vista, amb prismàtics o amb un telescopi. Astrogarrotxa disposa d’un telescopi amb un filtre solar, al qual hi connectarem una webcam, i així permetrem observar l’esdeveniment amb total seguretat.

La Nebulosa Dumbbell

A la constel·lació de La Guineu (Vulpecula), entremig de la del Cigne i l’Àguila, hi trobem la Nebulosa Dumbbell. S’anomena Dumbbell degut a la seva forma: uns pesos per a fer halterofilia, amb tonalitats vermelles i blavoses molt marcades. Com a curiositat, va ser la primera nebulosa que va descobrir Charles Messier, i evidentment forma part del seu catàleg com a M27.

Una nebulosa planetària són les restes d’una estrella moribunda, la qual va expulsant les seves capes més exteriors, i en el seu centre es va quedant l’antiga estrella, que acabarà morint en forma de nan blanc, ja sense fusió nuclear (el motor de les estrelles). I després d’això, com que tot es va refredant, la nebulosa s’anirà dissipant en el buit de l’espai.

La Nebulosa Dumbbell està a 1000 d’anys llum de nosaltres, i amb uns 2-3 anys llum de diàmetre, és de les més grans que es coneixen. A l’estar situada en una regió del cel que coincideix amb la projecció del pla de la nostra pròpia galàxia, (la Via Làctia), es mostren una gran densitat d’estrelles al seu voltant.

La fotografia ha estat realitzada per en Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, el 10 de juliol del 2019, amb les següents característiques:
11 mostres de 300 segons cada una (iso 800)
20 dark / 50 bias

El Planeta Júpiter

Aquest estiu del 2019 ens dóna la possibilitat d’observar còmodament el planeta Júpiter, ja que està en oposició (i així el tenim en la mínima distància de la Terra). Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar, i és una gran bombolla de gas de diferents tonalitats, observables des d’un petit telescopi. Aquestes tonalitats són l’atmosfera del planeta, format també d’altes i baixes pressions.

Aprofitant l’absència de lluna, i emprant el telescopi de l’Observatori de Batet, ens vàrem dedicar a fer fotografia planetària per aconseguir més detall que el que s’observa a simple vista. I com a primer intent, mostrem orgullosos el resultat, ja que fins i tot vam caçar la Gran Taca Vermella (la tempesta tropical més característica del planeta).

La fotografia ha estat realitzada per Xevi Coromina, Quim Casas i Jordi Esquerrà, tots tres d’Astrogarrotxa, el 5 de juliol del 2019, amb les següents característiques:
Telescopi: Celestron C14
CCD: ASI 120 MC Color

La Galàxia del Molinet

A la constel·lació de l’Ossa Major (Ursa Major) hi podem trobar la Galàxia del Molinet, una altra meravellosa galàxia en espiral que, com la del M51 (Galàxia del Remolí) i que es va publicar en aquest mateix web fa uns dies, té la peculiaritat d’estar totalment perpendicular a la nostra visió, per la qual cosa també podem observar perfectament els seus braços. Forma part del catàleg Messier de Nebuloses, i està catalogada com a M101. En aquest cas, té fins a cinc galàxies satèl·lit: NGC 5104, NGC 5474, NGC 5477, NGC 5585 i Holmberg IV.

Aquesta galàxia està a 25 milions d’anys llum, i és de les més grans de les nostres veïnes, ja que fa més del doble de mida que la nostra Via Làctia. Té lla peculiariat de tenir més de 3.000 regions HII (nebuloses d’emissió, on es formen estrelles noves).

La fotografia ha estat realitzada per Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, el 4 de juny del 2019, amb les següents característiques:
36 x 300s iso 1600
30 dark / flat / bias

La Galàxia del Remolí

A la constel·lació dels Gossos Caçadors (Canes Venatici) hi podem trobar la Galàxia del Remolí, una extraordinària galàxia en espiral que té la peculiaritat d’estar totalment perpendicular a la nostra visió, per la qual cosa podem observar perfectament els seus braços. També anomenada M51 (forma part del catàleg Messier de Nebuloses), es tracta d’una de les galàxies més brillants del firmament, i té una galàxia acompanyant (NGC 5195).

La zona de les constel·lacions dels Gossos Caçadors i la Ossa Major és de les més fosques del nostre firmament, ja que es tracta de la part més perpendicular del plà de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. O sigui, la Galàxia del Remolí i la Via Làctia estarien en plans paral·lels, separades per 37 milions d’anys llum.

La fotografia ha estat realitzada per Jordi Esquerrà, d’Astrogarrotxa, l’1 de juny del 2019, sota un 3% de Lluna, i amb les següents característiques:
36 x 300s iso 1600
40x dark / flat / bias

Nebulosa de l’Àguila i els Pilars de la Creació

A la constel·lació de l’Àguila ens trobem aquesta meravellosa nebulosa d’emissió tipus «regió H II«, que porta el nom de la pròpia constel·lació. També coneguda com a M16 (forma part del càtàleg Messier de Nebuloses) en realitat són dos objectes conjunts. Per una banda, la nebulosa d’emissió pròpiament dita, i també un cúmul obert catalogat com a NGC 6611. Les aproximadament 450 estrelles d’aquest cúmul són de nova creació (tenen entre 1 i 2 milions d’anys d’edat) i provenen del gran núvol de gas hidrogen de la nebulosa.

La fotografia ha estat realitzada per en Jordi Esquerrà (soci d’Astrogarrotxa) el 21 de maig del 2019, mitjançant el Telescopi remot T32 (Planewave 17» CDK), amb les següents característiques:
3x600s Ha Astrodon 5nm
15dark / flats / bias

En el centre de la Nebulosa de l’Àguila es poden observar les espectaculars formes del núvol de gas, en forma d’estalagmites, i es coneixen com a Els Pilars de la Creació. Són molt coneguts en el món de l’astrofotografia degut la imatge que va aconseguir el Telescopi Hubble en alta definició, i degut a la seva bellesa han sortit en pel·lícules de ciència ficció, com Contact, (basada en un llibre del divulgador astronòmic Carl Sagan).

Fotografia del 1995, obtinguda per la Càmera Planetària i de Gran Angular 2 del Telescopi Espacial Hubble, amb colors vermells per a les zones d’emissió de sofre ionitzat, verds per a emissió d’hidrogen i blaus per a l’emissió d’oxigen.

El triplet de la constel·lació del Lleó

A la constel·lació del Lleó trobem aquest petit grup de tres galàxies espirals, situades a 35 milions d’anys llum de nosaltres, i observables des del mateix camp que ens ofereix el telescopi.

A la part superior dreta trobem la galàxia M65, galàxia espiral amb una magnitud de 10,3.
A la part inferior dreta trobem la M66, la més brillant de totes, té una magnitud de 9,7.
Per últim, a la part inferior esquerra, trobem la NGC 3628, la més gran de totes pero més difusa degut a que la veiem de perfil, amb una magnitud de 14.

Imatge realitzada per Astrogarrotxa el 13 d’abril del 2019, amb un 50% de Lluna. 4 fotos amb una exposició de 300″ cada una, iso 1600 10 dark 20 bias